València 26 JUL 2026 6:00
Potser estem fent-nos la pregunta equivocada sobre el futur dels llocs de treball. I si el gran problema del segle XXI no fora trobar una ocupació remunerada, sinó aprendre a viure quan el treball deixe de ser el principal organitzador de la vida de les persones?
Continuar llegin a Levante EMV
Històricament, treballar ha sigut una necessitat vital que ha contribuït a la identitat i al reconeixement social. Quan preguntem a algú qui és, sovint ens respon amb el nom de la seua professió. Treballar serveix per a guanyar-se la vida i, a més, ens organitza els horaris, les relacions socials i fins i tot una part important de l’autoestima, per això encara no som plenament conscients de la magnitud del canvi que podria haver començat.
L’economista J. M. Keynes, en l’assaig Les possibilitats econòmiques dels nostres nets (1928), deia que els avanços tecnològics podrien reduir la jornada laboral fins a unes quinze hores setmanals; i el filòsof Bertrand Russell, al seu Elogi de l’ociositat (1935), defensava que les màquines havien d’alliberar temps per a la cultura, el pensament o la conversa.
Aquelles intuïcions que semblaven utòpiques, tornen ara amb una força inesperada. La intel·ligència artificial (IA) actual automatitza capacitats cognitives que fins fa molt poc eren exclusivament humanes, és a dir, que a més de substituir el treball físic també fa tasques intel·lectuals o creatives. El debat, doncs, continua obert: uns consideren que desapareixeran determinades ocupacions, però en naixeran de noves capaces de compensar la pèrdua; uns altres, en canvi, adverteixen que la velocitat del canvi tecnològic impulsat per la IA i la robòtica autònoma podria avançar més ràpidament que la nostra capacitat d’adaptació social i econòmica.
És precisament en aquest desajust temporal entre la destrucció i la creació on podria materialitzar-se allò que Keynes advertia sobre la desocupació tecnològica. De fet, l’informe del Fòrum Econòmic Mundial sobre El futur de l’ocupació 2025 ho confirma: el 22 % del mercat laboral actual —170 milions de llocs de treball nous i 92 milions desplaçats— es veurà transformat per la IA, la robòtica i l’automatització abans de 2030, i fins a un 39 % de les habilitats actuals quedaran obsoletes o es transformaran. La tecnologia, doncs, ja no només canvia el treball: ho redefineix.
I, tot i així, independentment de les xifres, hi ha una pregunta més transcendental: què farem amb el temps lliure? Una societat altament automatitzada ens obligaria a replantejar-nos què significa viure bé quan el temps deixa d’estar ocupat pel treball obligatori. La paradoxa és severa. És a dir, just quan la tecnologia podria reduir el temps destinat al treball humà, emergeix un ecosistema digital dissenyat per a competir per l’ús del temps alliberat. Xarxes socials, plataformes d’estríming i algoritmes personalitzats responen a una mateixa lògica: captar i retenir la nostra atenció.
El perill d’alienació és subtil: no se’ns obliga a fer res en concret, però cada vegada és més difícil dur a terme activitats autònomes emancipades de la tutela algorítmica, tant creatives com reflexives. De manera que el destí del temps alliberat deixa de ser neutral, perquè sempre dependrà del model de societat tecnològica que acabem construint.
En aquest sentit, la controvèrsia entre humans i màquines és equívoca, el que importa és la manera com organitzem la societat: cal passar del model de produir més, fomentat pel tecnoabsolutisme, al model de viure millor, inspirat en l’humanisme tecnointel·ligent.
El tecnoabsolutisme és una tendència que ja comença a insinuar-se en la vida social i política. No és una distopia, sinó un model en què les infraestructures tecnològiques passen progressivament a organitzar la vida social segons criteris d’eficiència, control i optimització, sovint al marge d’un horitzó humanista.
El tecnoabsolutisme no rebutja obertament la democràcia, però fa que esdevinga secundària, irrellevant. No cal opinar ni votar quan els algoritmes poden optimitzar les decisions a prendre i quan les dades semblen irrefutables. En aquest marc, la justícia social, els drets humans, la igualtat o l’estat del benestar deixen de ser valors democràtics per a convertir-se en obstacles a l’eficiència. La sobirania popular és progressivament substituïda per una sobirania algorítmica capaç d’orientar l’agenda política, cultural i social cap a terrenys imprevisibles o inimaginables.
L’humanisme tecnointel·ligent —que ja esbossàvem el 2017— en canvi, proposa un model radicalment diferent: la tecnologia no ha de substituir la política, sinó servir-la, i el progrés tècnic ha d’estar sotmés als valors democràtics liberals d’eficiència contrastada. Aquest sistema considera que la IA i la robòtica autònoma podrien alliberar temps d’oci per a dur a terme activitats creatives, culturals o socials, en base a tres pilars fonamentals.
En primer lloc, els valors irrenunciables: la dignitat humana, la llibertat, la igualtat, l’estat de dret i els drets humans, tal com estableix l’Article 2 del Tractat de la Unió Europea, perquè ens permeten aspirar a un model de civilització democràtica europea davant dels nous autoritarismes. En segon terme, la governança democràtica de la tecnologia: decisions transparents, participatives i subjectes a control públic, per tal d’evitar dependències de corporacions tecnològiques o estats autoritaris. I en tercer lloc, la tecnologia al servei de les persones: reduir desigualtats, crear oportunitats i millorar la qualitat de vida, incloent el dret al temps alliberat per a l’oci creatiu, la cultura o la participació cívica.
El gran repte: decidir quina societat volem
La qüestió, però, no és si la tecnologia avançarà —ho farà, sense dubte—, sinó si els humans podrem viure millor gràcies a la seua implantació universal. El tecnoabsolutisme ens porta cap a una societat on l’eficiència substitueix la justícia, la velocitat substitueix la reflexió i l’algoritme substitueix el debat. Altrament, l’humanisme tecnointel·ligent proposa aprofitar el progrés tecnològic per ampliar les possibilitats humanes; no es tracta de viure amb menys, sinó d’aspirar a una vida plena en la qual disposar de més temps per créixer personalment i col·lectivament.
Aquesta decisió política i cultural dependrà de la metapolítica que siguem capaços de construir amb els valors, els relats i els imaginaris que orienten el nostre model de societat. El gran repte del futur consistirà, per tant, a garantir ingressos universals en una societat automatitzada —mitjançant reduccions de jornada, fiscalitat tecnològica o l’aplicació d’una renda bàsica—, i convertir el temps alliberat en vida plena, autònoma i emancipada. I això exigeix una nova educació sobre l’ús del temps. Potser, doncs, el vertader progrés no consistirà només a viure més, sinó, finalment, a més viure.
Arturo Gradolí és doctor en Estudis Històrics i Socials de la Ciència i autor de ‘Tecnoabsolutisme Global (La intel.ligència artificial i el risc de col.lapse social).
