1. Presentació

Un enigma és una dita o cosa que no s’arriba a comprendre, o que difícilment es pot entendre o interpretar raonablement. L’Enigma sin fin és una obra pictòrica surrealista que emana de l’inconscient de Salvador Dalí, per la qual cosa no pot ser compresa per la raó conscient i l’anàlisi lògic-racional, ja que contravé els principis de la causalitat, de la lògica i de l’espai-temps.

Si observem l’oli durant un moment, percebrem una sèrie d’imatges encadenades que l’inconscient anirà construint i les adaptarem a la nostra percepció de la realitat quotidiana. Fins a almenys sis imatges dobles o paranoiques diferents i complementàries que, segons el mateix Dalí, són la representació d’un objecte que, sense la menor modificació figurativa o anatòmica, és alhora la representació d’un altre subjecte absolutament diferent. Un home acostat que simula una muntanya, és a dir, imatges dobles que figuren un tot sense sentit, o potser amb un sentit que tractem de descobrir, però que no arribem a comprendre per què aquesta realitat és una realitat oculta al més profund de la nostra ment, en la nostra imaginació, en els desitjos, anhels, esperances i pors del nostre inframon inconscient.

Dalí va ser un home molt influenciat per les teories de Sigmund Freud i la seua interpretació dels somnis, de les associacions lliures de l’inconscient i de la psicoanàlisi, però també va ser inspirat per la ciència del moment, per la relativitat d’Einstein, per la mecànica quàntica i els descobriments en biologia. Si afegim a tot això una personalitat histriònica, excèntrica, dionisíaca, vitalista, narcisista i anàrquica, juntament amb un mètode de creació de contingut surrealista, aleshores el resultat és una cosa diferent, una cosa realment atraient, nova i disruptiva. Dalí va ser això, un geni rupturista que lluïa bigot inspirat en Velázquez per ell passar desapercebut, que va intentar mostrar-nos com arribar amb el seu mètode paranoic-crític inspirat en les teories freudianes, al fons abissal de la nostra ment, a una altra personalitat, potser a la nostra genuïna manera de ser, que pot estar oculta, constreta i no mostrada als altres.

Probablement, en un futur pròxim i amb la intel·ligència artificial dels superordinadors quàntics puguem arribar a simular un home racional, però difícilment arribarem a simular allò que Dalí va ser capaç de construir des de la seua teoria de la creació irracional, perquè encara estem molt lluny de descobrir-ho. Potser, sense saber-ho, va obrir un camí vàlid per assolir el coneixement tan preat sobre l’inconscient per a la filosofia i la ciència.

2. Anàlisi formal

La composició cromàtica utilitza una gamma un poc fosca, però on predominen els tons càlids. Només s’aprecien colors freds a les muntanyes que recorren el fons superior, de tons blaus sota un cel compost de verds i grocs. El centre d’atenció, de tonalitat verda lluminós, es troba en diversos elements que configuren una cara, l’ull dret de la qual està constituït per una inapreciable barca de vela a simple vista, i el nas i la boca estan representats per una dona d’esquena que sembla manipular unes xarxes que sobreïxen del que podríem interpretar racionalment com la quilla d’un vaixell. Un altre element que es troba al centre de la peça, a la meitat esquerra, i que aporta pes a aquest costat del llenç és la que representa la quilla del vaixell esmentat, i que també representa la caixa d’un instrument musical de corda de tons ataronjats amb tres clavilles al claviller que penetren una pota davantera donen un llebrer. Les dues interpretacions s’emmarquen dins de la doble figuració o imatge doble daliniana.

S’aprecia que el quadre és ple d’ombres, la il·luminació del qual és totalment irreal, antinaturalista i crepuscular, cosa que afavoreix una advertència fantasmagòrica de l’escena, potser emanada d’alguna por inconscient de Dalí plasmat inadvertidament en aquesta pintura. Trobem llums i ombres procedents de diferents i oposats punts. La franja que sembla més destacada per la seua lluminositat és la meitat inferior per la caixa de l’instrument musical, i també pel pla dentat groguenc i verdós sobre el qual semblen descansar totes les figures més pesades de l’escena irreal.

Les línies de dibuix són en general toves i arrodonides. Gran part de les línies que configuren els elements del quadre, sobretot de la meitat dreta inferior, són obliqües i es dirigeixen a l’esquerra. A la part esquerra s’aprecien figures geomètriques, com els triangles en mode dentat que recorden les dents d’un tauró, cosa que fa de contrapés i equilibra el conjunt.

Les formes i els seus contorns estan ben definides. Hi ha gran varietat de formes, barrejant formes naturals amb formes artificials no trobades a la natura, i que ajuden tota la composició a reforçar la perspectiva lineal.

3. Anàlisi del contingut

El mètode paranoic-crític és un mètode ideat per Salvador Dalí que intenta conquerir l’irracional de la ment: imatges mentals fabricades per l’inconscient. És un procés mental voluntari, espontani i provocat, per assolir coneixement irreflexiu, basat en l’associació paranoica-crítica dels fenòmens delirants. És aleshores el mètode d’actitud activa, sistemàtica i espontània, per oposició a l’actitud passiva, contemplativa i estàtica. L’associació està inspirada en l’associació d’idees freudianes i el matís és dalinià, és a dir, paranoic-crític pel que fa als continguts inconscients. Segons el mateix Dalí seria «una representació tal d’un objecte que siga alhora, sense cap canvi físic ni anatòmic, la representació d’un altre completament diferent».

En aquesta obra realitzada amb aquest mètode, la imatge de nivell superior conté una branca morta amb un xicotet paraigua penjant-ne; a la part superior de la branca hi ha un peix transparent; el costat dret té els ulls atalaiant de la seua dona i musa Gala (Elena Ivanovna); les imatges combinades creen l’aparença d’un rostre amb un llaç lligat al voltant del cap; l’ull oscil·la ràpidament entre el tot i les imatges individuals, creant allò que Dalí anomenava «una crisi mental» l’espectador. En contemplar-ho potser estem experimentant aquesta crisi.

El quadre surrealista amaga dins seu almenys sis quadres, i sempre obert a la interpretació de l’espectador, ja que cadascun està ocult i, a manera d’il·lusió òptica, perquè el nostre cervell no individualitza aquestes imatges fins que sapiguem què hi ha de buscar i on, però això no vol dir que inconscientment no les haguem captat immediatament. Quan es combinen alguns elements del quadre uns altres es desoculten El quadre abasta diversos gèneres de temes típics de la pintura de tots els temps: nu, animals, mitologia, retrat, naturalesa morta, escena de gènere, paisatge…

Dalí va fer aquests dibuixos per ajudar l’observador:

4. Significació històrica-artística

L‘Enigma sin fin s’emmarca dins del corrent surrealista. A paraules del doctor en filosofia José Jiménez, el surrealisme no és un moviment literari o artístic més, sinó que pretén ser un esperit nou, una manera de canviar la vida, fent-ho mitjançant una ampliació del psiquisme, del comportament de l’ésser humà, que no es pot reduir únicament a la raó o comportament moral estereotipat. El surrealisme obre la via del que és inconscient, de la imaginació, del somni, i des d’aquest punt de vista suposa un gran enriquiment de la personalitat i ha contribuït a canviar la vida de la gent fins als nostres dies.

El surrealisme, terme encunyat el 1917 per Guillaume Apollinaire, sorgeix als anys d’entreguerres mundials del segle XX a França, prenent com a precedent més immediat el dadaisme del romanés Tristan Tzara i la seua actitud anti-tot, tant social com política i racional, sorgit el 1916 en plena Primera Guerra Mundial. Freud va ser també una font d’inspiració per a aquest moviment surrealista, però es poden trobar arrels del surrealisme al segle XIX amb el romanticisme i l’alliberament del jo, i també amb Friedrich Nietzsche i allò dionisíac i vitalista. El romanticisme va ser un moviment de reacció al racionalisme, convidant a la imaginació, a l’ocult, a les emocions i a vegades a la transcendència sagrada. El surrealisme també, però des d’una visió antropològica i materialista, apel·lant només a la immanència, a allò més interior de l’ésser humà, a allò inconscient, el més ocult i l’irracional o passional.

El surrealisme va ser una aventura col·lectiva antiracionalista que va néixer als anys 20 a París a partir d’un grup d’intel·lectuals, entre els quals hi havia Max Ernst, René Magritte, i Dalí, que va deixar sentir la seua influència estètica a tot Europa continental i els països anglosaxons. El primer manifest surrealista va ser proclamat per André Breton el 1924, on es definia el surrealista com a “Automatisme psíquic pur pel mitjà del qual s’intenta expressar, verbalment, per escrit o de qualsevol altra manera, el funcionament real del pensament. És un dictat del pensament, sense la intervenció reguladora de la raó, alié a tota preocupació estètica o moral”. Al manifest es fa referència tres vegades a Freud: “Hem de reconéixer que els descobriments de Freud han estat de decisiva importància”.

Però el pintor surrealista més associat a Sigmund Freud és Salvador Dalí, que durant la dècada dels trenta va obviar l’automatisme psíquic i va aplicar el seu mètode paranoic-crític en obres com El hombre invisible (1933), Impresiones de Africa (1938), El gran paranoico (1936) o l’Enigma sin fin de 1938.

5. Conclusió

Deia Nietzsche que quan els homes no vivien encara en societat, eren lliures, salvatges, rodamons, i els seus instints naturals s’exterioritzaven per lluitar en el medi hostil de la naturalesa (probablement es referia al desig sexual, la dominació, la supervivència física, el patiment, el plaer i l’agressió caçadora). Quan l’home va començar a viure en societat i en la pau, totes aquestes forces interiors no es podien desfogar cap a fora, cap al medi natural, i es van tornar cap a dins, cap a l’interior de la nostra ment. Aleshores, l’enemistat, la crueltat, el delit en la persecució, en l’agressió, en el canvi, en la destrucció, es va apoderar de la consciència humana. Això és el que Nietzsche va anomenar com la mala consciència, provocada per l’instint de llibertat reprimit, el patiment interior de l’home, resultat d’una separació violenta del seu passat animal, dels seus instints inconscients de llibertat, domesticats a l’estretor i regularitat dels costums.

Així expressava Nietzsche a la Genealogia de la moral de 1887, la seua interpretació sobre la llibertat constreta de l’home per les estretors socials, tesi que posteriorment va ser demostrada convincentment per Freud, que en els seus primers escrits ja afirmava que l’arrel de l’agressió es troba principalment en una frustració instintiva. Nietzsche parla d’instints i emocions reprimides, és a dir, de ressorts i forces naturals inconscients, no racionals, que determinen les nostres accions i pensaments; però, no es refereix a l’home bo salvatge de Rousseau, sinó a l’ésser humà fos com fos, ni bo ni dolent, perquè a la natura no hi ha categories ètiques.

La història de la humanitat, sobretot des dels sumeris, és una lluita permanent de la racionalitat contra els instints bàsics i les emocions, condicionat pels patrons culturals predominants, amb èpoques de major i altres de menor pressió, ja siga mitjançant codis morals transcendents, normes jurídiques immanents, o mitjançant costums i tradicions, encara que probablement totes necessàries per a la ràpida evolució i adaptació a la gran novetat humana que és la societat complexa, després de milions d’anys d’evolució regida bàsicament pels instints naturals.

Dalí i el surrealisme tornen la mirada a aquest enriquiment de la personalitat que apuntava Jiménez, ja que l’ésser humà també està compost per aquesta part inconscient que està en nosaltres des dels primers homínids i que neurodetermina part de la nostra conducta. Aquesta desatenció a “la meitat” de l’ésser humà, és a dir, a l’ésser humà integral, crec que ens passa factura psicològica per contravenir, per incomplir les lleis naturals registrades als instints innats. La sanció o pena a complir és la presó d’una vida excessivament tutelada per la raó i les seues argumentacions racionals sempre necessàries, siguen certes o falses, i que podrien ser les responsables en part, de tanta infelicitat, malalties psicosomàtiques, crueltat, destrucció i horrors al llarg de la història.

La conclusió és aleshores que, la gran aportació del surrealisme i de Dalí, és un recordatori estètic permanent que ens mostra que l’inconscient i els instints ens acompanyen de manera omnipresent, i que són una font de coneixement per descobrir, que de segur, ens obrirà noves maneres d’entendre la vida, la ciència, la tecnologia, la filosofia, l’art, i en definitiva la felicitat en futures societats que donen valor al terme irracional en sentit natural i no despectiu, perquè l’irracional, l’inconscient, allò no reflexiu, forma part del nostre passat animal.

Passat?

Arturo Gradolí. Doctor en estudis històrics i socials sobre ciència, medicina, tecnologia i comunicació científica. Informàtic, filòsof, historiador.

@ArturoGradoli

Diari La Veu del País Valencià

Desembre de 2014