L’Església d’Auvers-sur-Oise és una de les darreres obres de Vincent van Gogh (1853-1890). Al quadre s’observa un camí que s’escindeix i arremolina el temple pels dos costats. El 1890, Vincent estava intranquil, potser torbat, i les seues preocupacions van quedar reflectides en aquesta pintura on possiblement es debatia entre el camí de viure o el de morir.

La seua fama incipient i la mort en el millor moment artístic, suggereix del que era capaç de crear. En aquest sentit, a la fascinant Església que van Gogh va pintar els últims mesos de la seua vida que van estar plens de patiment i angoixa, semblen revelar-se els fantasmes que amenaçaven la seua ment i que, potser, van poder portar-lo a la mutilació d’una orella.

El judici definitiu sobre què és art i què no és art, ho dona el temps, i aquesta obra de Vincent van Gogh hui perdura: és art. Vincent va obrir una nova forma de pintar, d’expressar els pensaments, les emocions, perquè va alliberar definitivament la subjectivitat de les estretors a què havia estat sotmesa al llarg dels temps.

Colors freds

Es percep a la peça artística que tot el conjunt està en constant moviment. El cel d’un blau fosc recorda la tècnica de la pinzellada en espiral de la seua Nit estrellada de 1889. Vincent no observa el món com una cosa estàtica, sinó com un fluir constant que sembla animat per la vida.

Al conjunt predominen els colors freds: blau, verd i violeta. Només l’ataronjat d’alguna teulada produeix un xicotet contrapunt, per la qual cosa la lluminositat i el contrast són poc acusades en l’obra pictòrica on la llum procedeix d’algun lloc introbable.

S’utilitzen deliberadament els colors intensos, homogenis, freds, en comptes de colors realistes. Potser per reflectir les intencions de l’artista en mostrar el seu sentimentalisme, augmentat per les formes retorçades de la construcció. El cel diürn no té transparència, és opac, dur, pesat, metàl·lic, com una fatal tempesta en la immensitat de l’Hades. El toc és personal i característic de van Gogh, un acabat pintat a allò valent, amb traços forts i segurs, només per a emocions pures.

L’obra s’inspira a la capella del mateix nom. L’església que s’alça sobre un turó lleument elevat a pocs quilòmetres de París, va ser fundada a finals del segle XI. D’estil romànic tardà als capitells, va canviar a l’estil gòtic primerenc amb finestres arquejades i voltes de creueria a mesura que es remodelava i ampliava al llarg de la història.

Per a Vincent, l’església no tenia cap significat històric. Fa ús de l’exageració, la deformitat i els colors freds per poder expressar i comunicar el seu estat anímic angoixat, potser desesperat. El temple no irradia llum pròpia, sembla estar interiorment fosc, com una nit opaca. La llauradora discorre furtivament com volent arribar ràpidament a algun lloc, sens dubte, animada per l’ànima del camí que la incita a continuar caminant.

L‘expresió de les emocions

L’obra del artísta s’emmarca dins la via expressiva del postimpressionisme, un terme històric-artístic que s’aplica als estils pictòrics de finals del segle XIX i principis del XX que van seguir l’impressionisme. Els representants més importants d’aquest estil són Cézanne, Gauguin, Tolosa-Lautrec, Signat i van Gogh.

El postimpressionisme rebutja de pla el naturalisme impressionista. Sense menystenir la llum, recupera la importància de la forma i el color que s’aplica en superfícies àmplies amb pinzellades soltes i superposades. D’aquesta manera, van Gogh va obrir les portes a l’expressionisme del segle XX que intenta commoure l’espectador, perquè incorpora a les seues obres l’expressió de les emocions, una qualitat que ja seria avançada a finals del segle XVIII pel Romanticisme.

Alliberadors

Aquesta peça mestra reflecteix l’adveniment d’un canvi radical a la cosmovisió del segle XX en què també participaria el filòsof Friedrich Nietzsche (1844-1900). Mentre aquest abominava d’un món dominat pels dogmes i els fanatismes, van Gogh defugia un món artístic dominat i dirigit pels academicistes. Tots dos no tractaven de complaure ningú, perquè buscaven noves maneres d’entendre i expressar la vida sense estretors morals ni estètiques, buscaven, en definitiva, de manera filosòfica l’un i l’estètica l’altre, crear un nou món modern.

Es donen moltes coincidències entre ells: coetanis, fills de pastors protestants, rebels, incompresos, amb germans que van influir en les seues vides, rebutjats per una primera dona i mai no van mantindre una relació estable amb cap altra. També van tindre una mort indesitjable, però, sobretot, els dos van ser alliberadors en certa manera de la humanitat. Nietzsche va voler alliberar-nos de la tutela moral establerta, de l’eticitat del costum, és a dir, la moral que identifica la bona acció amb les normes morals establertes del moment contextual històric, i van Gogh, va voler alliberar-nos de les normes del color i de la subjectivitat constreta, de l’esteticitat de l’art, per dir-ho així. Les seues influències van ser determinants per als anys vinents.

Per a Friedrich Nietzsche, els filòsofs havien de ser artistes i creadors per poder expressar totalment els seus pensaments i emocions. Vincent van Gogh, el geni pèl-roig era artista i filòsof de la vida: Art i Filosofia.

Arturo Gradolí. Doctor en estudis històrics i socials en ciència, tecnologia, medicina i comunicació científica. Filòsof, informàtic i historiador.

Diari La Veu del País Valencià

Arturo Gradolí

Novembre de 2014