Neurofilosofía

neurofilosofia

Tambien puede usar
las teclas del teclado
y
para navegar

EUROPA ES FA EN LES CRISIS – Jean Monnet

03/2022

El present estudi s’endinsa en la història de la Comunitat Europea des de la seua fundació després de la devastació de la II Guerra Mundial fins als nostres dies. Repassarem els seus orígens, les narratives ètiques i polítiques i els progressos assolits, així com les dificultats que van sorgir sobre els seus plantejaments constitutius que van donar lloc a una crisi existencial i d’identitat, i en conseqüència, a una necessitat de crear nous relats que promoguen la seua integració i desenvolupament.

La qüestió que es planteja sovint remet a què és Europa i on anem la ciutadania europea, i en aquest sentit sembla convenient filar una nova narrativa basada en les normes jurídiques i els valors ètics de la Unió Europea que la impulse de nou amb força al futur. Quina narrativa podria crear un nou imaginari col·lectiu de «Més Europa» unida en la diversitat? Podria ser una narrativa tecnològica basada en la intel·ligència artificial (IA), la robòtica autònoma (RA) i el big data (BD)?  

(Exposarem a continuació un fragment del capitol XII del nostre llibre referenciat més avall)

La Comunitat Europea es va fundar sobre la concepció de la reconciliació entre Estats, la geopolítica, la solidaritat, la diversitat de cultures i de llengües, i amb els valors de la democràcia i dels Drets Humans (cert és que de vegades laxos en la pràctica). En qualsevol cas, un model de naturalesa ètica i política que, junt amb la lliure circulació de persones, la moneda única, la ciutadania europea compartida i l’extensa cooperació científica i tecnològica, sembla haver estat en part superada en l’imaginari col·lectiu dels europeus. Uns europeus que poques vegades pensen primer en si mateixos com europeus.

Tot apunta, aleshores, al fet que el relat polític compartit que va sostindre un projecte d’integració de l’Europa Occidental des del final de la II Guerra Mundial hauria desaparegut. Ara, la majoria dels europeus no saben d’on venim, i tampoc compartim una idea de cap a on volem anar junts. No comprenem per què tenim una Unió Europea ni per a què serveix.

I això ens va portar a preguntar-nos: Quin tipus de narrativa podria crear un nou imaginari col·lectiu de «Més Europa». Doncs bé, l’estratègia industrial i tecnològica «IA made in Europe», més enllà de considerar la Inteligencia Artificial com una tecnologia estratègica i aspirar a configurar-la de una forma ètica, segura i centrada en l’ésser humà, constitueix una narrativa tecnològica i humanista que ambiciona impulsar la integració d’Europa. Un relat que té a vore amb una forma de fer les coses, és a dir, amb un estil. En definitiva, una aposta tecnològica per impulsar el desig de «Més Europa» unida en la diversitat.

Alguns autors han apuntat que després de la signatura del Tractat de la Unió Europea[1] el 1992, es va iniciar un procés de desafecció cap a l’Europa oficial. Un desinterès intel·lectual i ciutadà que va acabar traduint-se anys després en la desaparició del consens permissiu que fins al moment havia caracteritzat al projecte europeu (Habermas, 2009). Amb el progressiu abandonament de les idees que suggerien el naixement d’una Europa occidental com a representació dels valors de pau, solidaritat, reconciliació i democratització, fins llavors presents en l’imaginari col·lectiu, les noves generacions van quedar orfes d’un relat que explicara l’origen i el futur d’Europa. En aquesta línia de reflexió, Kalypso Nicolaïdis i Janie Pélabay (2009) subratllen que si la UE vol sobreviure, necessita d’una nova narració, per això cal filar una història en la qual ens expliquen d’on venim i sobretot cap a on anem els europeus.

El fet rau en que des de l’última dècada del segle passat el projecte europeu va patir importants revessos en els seus plantejaments constitutius. En efecte, la manca d’empatia col·lectiva entre europeus indicava que alguna cosa anava malament respecte de la Unió, i així ho testifiquen els fracassos (no per amplis marges) dels referèndums de Dinamarca de 1992 per a la ratificació del Tractat de la Unió Europea (Tractat de Maastricht); de França i Els Països Baixos el 2005 de ratificació del tractat que pretenia establir una Constitució per a Europa[2] (PE, 2004); d’Irlanda en 2008 de ratificació del Tractat de Lisboa; i del Regne Unit en 2016 sobre la permanència a la UE. Les raons són múltiples i diverses.

Seguint aquesta línia de raonament, pel sociòleg i filòsof Zygmunt Bauman (2006), l’estructura de l’Europa política resultava per a la ciutadania massa llunyana i abstracta. És més, afirmava que si mai hi va haver una visió d’una Europa unida, aquesta s’estava caient a trossos per manca de suport de governs, ciutadans, pobles i nacions. Per Bauman, el problema fou que mols pocs pensen primer en si mateixos com europeus. És més, els europeus són «potser l’única gent que […] manca d’identitat; una identitat fixa, o una identitat considerada i tinguda per fixa» (Bauman, 2006 pàg. 26). Per la seua banda, l’historiador Timothy Garton Ash (2011), manifestava que Europa havia perdut el seu argument i ja no sabia quina narrativa contar. Tot apunta, doncs, al fet que el relat polític compartit que va sostindre un projecte d’integració de l’Europa Occidental des del final de la II Guerra Mundial s’hauria ensorrat. Ara, la majoria dels europeus amb prou feines sabem d’on venim, i tampoc compartim una idea de cap a on volem anar junts. No comprenem per què tenim una Unió Europea ni per a què serveix.

En aquesta línia argumental, l’expresident de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, davant el Parlament Europeu el 14 de setembre de 2016, va manifestar que la UE travessava en bona part una crisi existencial. Juncker va diagnosticar que mai havia vist tanta fragmentació i poques coses en comú, assenyalant que estàvem en un moment crític de la història d’Europa (Euronews, 2016a). Així mateix, l’expresident francès François Hollande, declarava a l’endemà que aquesta no era una crisi més, sinó que podia ser la crisi de l’existència de la pròpia Unió, dels seus fonaments constitutius (Euronews, 2016b). La reflexió s’enquadrava dins del fenomen secessionista del Brexit[3]. No obstant això, la cancellera alemanya Angela Merkel es va reafirmar al costat de Hollande, que la UE estava determinada a reaccionar unida enfront de les seues debilitats. Ramón Jáuregui (2017) sostenia que mai abans, en la llarga i complexa història de la Unió havíem mirat la buidor amb tanta proximitat. En els seus elucubracions va remarcar que hem de enfortir la narració europeista amb uns objectius i desafiaments que la integren, i també rememorava unes paraules de les Mémoires de Jean Monnet, un dels fundadors de la Comunitat Europea: «SEMPRE VAIG PENSAR QUE EUROPA ES FARIA EN LES CRISIS, I QUE SERIA LA SUMA DE LES SOLUCIONS QUE APORTARÍEM A AQUESTES CRISIS» (Monnet, 1976 pàg. 448). Per dir-ho en altres paraules: «Europa unida en les adversitats».

En aquest sentit, n’hi ha prou amb recordar la crisi econòmica de l’any 2008 la qual va malbaratar anys de progrés socioeconòmic i exposar a debilitats estructurals a l’economia social de mercat europea que, tot i això, va propiciar el nou principi de l’any 2010 amb l’Estratègia Europa 2020 i l’Agenda Digital per a Europa, vist amb anterioritat en el llibre. Van ser unes decisions de la Comissió Europea que iniciaren allò que podríem considerar la fase de desenvolupament del Sistema Tecnològic a gran escala de la intel·ligència artificial, la robòtica autònoma i el big data, que acreditarem més endavant.

Per Jürgen Habermas (2012), la UE vivia una crisi eminentment política en què els dirigents havien pretès obviar aquesta qüestió i centrar-se en qüestions econòmiques. Al març de 2019, el president de França, Emmanuel Macron, va fer un al·legat europeista que ens evoca a Victor Hugo qui va postular el 1849 la idea dels Estats Units d’Europa, en què va explicar en una carta adreçada a la ciutadania europea, que mai abans des de la II Guerra Mundial Europa havia estat tan necessària, i malgrat això, mai havia estat tan en perill (France24, 2019). Cal recordar que la ciutadania de la UE va ser promoguda en el Tractat de la Unió Europea el 1992 (92/C 191/01) i es va establir a la Carta dels Drets Fonamentals de la UE al any 2000, entrant en vigor el desembre de 2009 (2000/C 364/01). La ciutadania s’afegeix a la de cada Estat membre, i entre altres drets, compten els de treballar i establir-se en qualsevol d’ells i participar en els comicis municipals del lloc de residència.

Així i tot, la Unió Europea s’ha convertit en les últimes dècades no només en el bloc comercial més gran del món amb una de les monedes més utilitzades, sinó en la més avançada democràcia que la història haja conegut, i absolutament superior a qualsevol aliança d’estats en qualsevol lloc del planeta. Dècades en pau i llibertat desenvolupant una economia social de mercat amb el més avançat sistema de protecció social, i la més formidable unió política de la diversitat de vint-i-set històries amb idiomes i cultures diferents.

No obstant, Europa necessita una narrativa integradora basada en un estil tecnològic digital propi.

Sinopsi llibre

@ArturoGradolí, informàtic, filòsof, historiador. Doctor en estudis històrics i socials sobre ciència, medicina, tecnologia i comunicació científica.


[1] El Tractat de la Unió Europea també conegut com a Tractat de Maastricht per haver-se signat en aquesta ciutat dels Països Baixos, va convertir les Comunitats Europees CECA i CEE en Comunitat Europea -CE- (vegeu Annex F), amb dos àmbits de cooperació addicionals: la política Exterior i de Seguretat Comuna, i l’àmbit de Justícia i Assumptes d’Interior. El Tractat va establir les bases de la unió econòmica i monetària (euro) i va reforçar les competències del Parlament Europeu (PE, 2020).

[2] El referèndum a Espanya celebrat el 2005 va resultar favorable a la ratificació del Tractat de Constitució per a Europa.

[3] En el referèndum del Brexit del 23 juny de 2016 amb una participació de 72,2%, el 51,9% van votar eixir de la UE (Electoral Commission, 2020), si bé és cert, que les causes de la desafecció britànica poden ser específiques i diferents a la dels països del continent. Per a alguns autors, el Brexit és un problema d’interpretació històrica. El seu argument és que les causes més profundes són específiques al Regne Unit i s’han de buscar en com s’ha construït un imaginari col·lectiu antieuropeu al llarg de més de dues dècades a partir de ressorts culturals encara més antics del nacionalisme anglès (Guirao, et al., 2019).

Print Friendly, PDF & Email