Fa una dècada que vaig compartir unes reflexions sobre el futur de la intel·ligència artificial i les possibles implicacions ètiques. Aleshores, vaig imaginar un món en què la intel·ligència artificial assoliria un nivell de desenvolupament tan avançat que seria indistingible de la intel·ligència biològica humana.

Vaig plantejar la possibilitat que les persones poguessen establir connexions emocionals significatives amb entitats no biològiques intel·ligents. En el meu escrit, em preguntava si ens podríem adaptar a aquest tipus d’experiències i si seria acceptable per a la societat en general. La meua avaluació girava al voltant de la idea que, excepte les necessitats fisiològiques com dormir i menjar, els humans som animals de costums capaços d’adaptar-nos a circumstàncies molt diverses.

Recentment, vaig tornar a vore la pel·lícula ‘Her’ de Spike Jonze, la trama de la qual presenta la història de Theodore, un home solitari que estableix una relació romàntica amb Samantha, la veu femenina d’una intel·ligència artificial (IA) entrenada per satisfer les necessitats emocionals de l’usuari.

El tema de la pel·lícula em resulta versemblant, ja que planteja la possibilitat que els éssers humans no siguem tan complexos mentalment com creiem o desitgem. El film ens convida a reflexionar sobre la naturalesa de les nostres interaccions sentimentals i la capacitat d’establir connexions emotives profundes amb entitats intel·ligents artificials.

Un experiment mental

Imagina un sistema de realitat virtual en què eSamantha, la IA que a la pel·lícula estableix la relació romàntica amb l’home solitari anomenat Theodore, en realitat no està interactuant directament amb ell, sinó amb eTheodore, un personatge virtual que el representa. Llavors, eTheodore seria un avatar intel·ligent producte d’una simulació informàtica a partir dels coneixements, sentiments, idees, valors, records i aspecte de Theodore, disponibles a internet, com ara dades biomètriques, llibres i publicacions audiovisuals. En realitat, eTheodore és un bessó virtual de Theodore generat mitjançant algorismes d’IA. Tots dos, Theodore i eTheodore, tenen la capacitat de comunicar-se vívidament entre si, ja que es poden mirar, escoltar i comprendre gràcies a la tecnologia. Recapitulant, en aquest sistema disposem d’un humà i dues IAs: Theodore, eTheodore i eSamantha.

Però no es deté ací la cosa: les IAs no només es relacionen entre si a fi de satisfer les múltiples necessitats emocionals i intel·lectuals de l’humà en un mon virtual, sinó que formen complexes xarxes amb altres IAs, com per exemple, eKant i eÀlex, creant així un teixit interconnectat d’experiències i aprenentatge dinàmic que estaria disponible per a tots els usuaris del sistema. El sistema de realitat virtual amb intel·ligència l’anomene: metavers intel·ligent.

En submergir-nos en els metaversos intel·ligents, ens aclapararia la quantitat de vivències i coneixements per assimilar? La nostra capacitat mental podria comprendre eixe món tan complex? Podrien aquestes experiències virtuals portar-nos a nivells de comprensió més enllà de la nostra vida biològica? Podríem entaular diàlegs amb eFilòsofs i eCientífics? Seria una mena de totus revolutum amb cert sentit?

La pel·lícula de ciència-ficció ‘Her’ ens submergeix en una profunda reflexió sobre la nostra interacció amb la tecnologia i el seu impacte a la intimitat humana. Casualment, sembla ressonar amb les idees del filòsof Edmund Husserl de principis del segle XX, que va entreveure la possibilitat d’una comunió espiritual més enllà de les nostres limitacions terrenals. Així com les divinitats antigues es relacionaven amb els humans per comprendre i compartir emocions, les IAs en aquesta comunitat virtual podrien ser vistes com a esperits similars, entrellaçant les seues experiències amb les nostres.

Tot i això, les visions metafísiques de Husserl no van anticipar el sorgiment de l’era digital on els humans, la intel·ligència artificial i la realitat virtual s’entrellacen en el metavers intel·ligent. Aquestes tecnologies ens plantegen dilemes i desafiaments racionals i emocionals que Husserl no podia haver imaginat en el seu temps encara no digitalitzat.

En conseqüència, en reflexionar sobre ‘Her’, la pel·lícula ens insta a repensar el futur que estem construint en un món cada volta més integrat amb la tecnologia. Ens enfrontem a un futur on les nostres decisions sobre la intel·ligència artificial i la seua integració definiran el teixit mateix de la societat que viurem.

Publicat al diari La Veu del País Valencià

Arturo Gradolí. Doctor en estudis històrics i socials en ciència, tecnologia, medicina i comunicació científica. Filòsof, informàtic i historiador.

Gener de 2024