València 25 OCT 2026 6:00
El tecnoabsolutisme apunta cap a la concentració del poder en unes poques mans. / M. V.
Què pensaria Adam Smith de l’enorme poder econòmic, tecnològic i polític de les grans corporacions digitals? Reconeixeria el «miserable esperit del monopoli» que va denunciar en el segle XVIII?
Continuar leyendo en Levante EMV
El 2015, en el meu Treball de Fi de Grau en Filosofia per la Universitat de València, vaig estudiar les seues obres fonamentals: La teoria dels sentiments morals (1759) i La riquesa de les nacions (1776), com també la seua relació amb la Responsabilitat Social Empresarial (RSE). En la conclusió deia que les dues obres són compatibles i complementàries, i que el pensament econòmic de Smith no es pot comprendre al marge de la seua filosofia moral.
Més d’una dècada després, aquelles reflexions adquireixen una nova dimensió davant del que denomine tecnoabsolutisme global: un model polític, econòmic, moral i tecnològic en gestació, caracteritzat per una elevada concentració del poder en poques mans, especialment en centres de poder econòmic i tecnològic que acumulen capital i controlen ecosistemes digitals a escala global. La seua matriu ideològica combina l’autoritarisme postdemocràtic, el llibertarianisme econòmic, l’individualisme radical i una confiança tecnomessiànica en la intel·ligència artificial (IA).
La qüestió és si aquest model es pot considerar hereu del liberalisme d’Adam Smith.
Per a respondre, convé recordar que Smith va ser, abans que res, un filòsof moral. En el seu pensament cal distingir tres conceptes presents: l’amor propi, l’interés propi i l’egoisme. Els dos primers poden orientar legítimament les nostres accions, també les econòmiques, mentre que l’egoisme pot conduir a comportaments perjudicials per als altres, cosa que Smith va criticar en nombroses ocasions.
El filòsof sosté, a més, que els éssers humans posseeixen una capacitat de simpatia que els permet interessar-se per la sort dels altres. Aquesta disposició, pròxima al que denominem empatia, es refereix a la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, d’imaginar els seus sentiments, les seues pors i les seues alegries, la qual cosa constitueix un dels fonaments de la convivència social. Per això, la seua defensa de l’interés individual no legitima qualsevol conducta encaminada a obtindre beneficis.
Aquesta distinció és rellevant davant de determinats corrents llibertarians contemporanis que situen la llibertat individual i la propietat privada per damunt de la justícia i de qualsevol consideració col·lectiva. Per a Smith, l’interés propi havia de desenvolupar-se en un marc de justícia i respecte als altres.
En un article publicat en el meu blog neurofilosofia.com sostenia que el liberalisme de Smith s’havia d’entendre en el seu context històric, marcat pels privilegis de les elits econòmiques. Smith va criticar els monopolis i la influència dels comerciants sobre els governants. La seua defensa de la competència pretenia impedir que una elit reduïda imposara els seus interessos al conjunt de la societat.
Traslladem la reflexió al segle XXI. Les enormes corporacions tecnològiques han construït ecosistemes digitals que integren plataformes, xarxes socials, dades, algoritmes, IA i infraestructures de comunicació. Algunes gaudeixen de posicions dominants en mercats estratègics. Peter Thiel, empresari i inversor tecnològic, va defensar els avantatges del monopoli en un article publicat a The Wall Street Journal el 2014, amb un títol ben revelador: Competition Is for Losers («La competència és per als perdedors»).
El contrapunt amb Smith és evident. Mentre el filòsof escocés defensa la llibertat econòmica davant dels monopolis i privilegis, el tecnoabsolutisme apunta cap a la concentració del poder en unes poques mans. Smith situava l’interés individual dins d’un marc de justícia i responsabilitat envers els altres, enfront de l’individualisme radical del tecnoabsolutisme.
Aquesta concentració de poder pot afectar especialment les empreses. Necessiten incorporar noves tecnologies i IA per a millorar la seua productivitat i competir, però moltes depenen de plataformes digitals, serveis en el núvol i software. Aquestes eines els faciliten el treball i obrin oportunitats de negoci, encara que també les exposen a decisions sobre les condicions d’ús o l’accés a les seues dades recopilades, en moltes ocasions, fora de la Unió Europea.
De quina llibertat de mercat parlem quan una empresa depén dels qui controlen infraestructures digitals essencials per a la seua activitat? Pensem en una xicoteta empresa valenciana que ven els seus productes a través d’una plataforma digital: un canvi en l’algoritme que determina la seua visibilitat pot afectar directament les vendes sense que a penes puga fer res per a evitar-ho. Des d’una interpretació smithiana, el problema no resideix en la grandària d’aquestes corporacions, sinó en el fet que el seu poder puga restringir la competència i la llibertat d’iniciativa dels altres.
Però la concentració del poder econòmic no és l’única qüestió que permet relacionar el pensament de Smith amb els desafiaments actuals. Un altre aspecte resulta especialment oportú: la seua concepció del progrés tecnològic. En La riquesa de les nacions va reconéixer que la divisió del treball i les màquines augmentaven la productivitat. Ho va il·lustrar amb el conegut exemple d’una fàbrica d’agulles, on cada treballador s’especialitzava en una operació concreta, cosa que permetia multiplicar extraordinàriament la producció.
No obstant això, també va advertir que la repetició contínua d’unes poques tasques podia empobrir les capacitats intel·lectuals dels treballadors i va defendre que els poders públics facilitaren l’accés a l’educació de les classes populars per a contrarestar aquests efectes indesitjables. El corol·lari és que l’augment de la productivitat no equival necessàriament a una millora del benestar de les persones.
Hui, quan la IA promet incrementar enormement la productivitat, aquella preocupació continua vigent. La qüestió no és sols quant podrem produir, sinó qui se’n beneficiarà d’eixa riquesa, com es transformarà el treball i quines oportunitats tindran els ciutadans per a participar en la nova economia.
La Unió Europea té davant seu el repte de combinar innovació, competència, drets fonamentals i control democràtic. Per a les pimes, això suposa disposar d’alternatives tecnològiques europees, fomentar els estàndards oberts, reduir dependències i accedir a una IA que no les convertisca en clients captius d’uns pocs proveïdors.
Seria anacrònic atribuir a Smith posicions sobre la IA o la regulació europea. Però els seus principis permeten qüestionar una interpretació del liberalisme que identifica la llibertat econòmica amb l’absència de límits al poder privat.
Potser la gran paradoxa del nostre temps siga que alguns dels qui es presenten com a defensors de la llibertat econòmica estiguen, en realitat, contribuint a construir mitjançant la concentració del poder econòmic i tecnològic, les bases d’un nou tecnoabsolutisme.
Adam Smith va combatre el miserable esperit del monopoli. Hui convindria preguntar-nos si aquell esperit del segle XVIII no està, malauradament, ressorgint.
Per a Smith, la llibertat econòmica no podia desvincular-se de la justícia i del respecte als altres. Davant d’un tecnoabsolutisme que concentra el poder i exalta l’individualisme radical, el seu pensament ens recorda que el progrés no hauria de mesurar-se únicament per la riquesa que som capaços de produir, sinó també pel benestar que som capaços de generar per al conjunt de la societat.
Arturo Gradolí és doctor en Estudis Històrics i Socials de la Ciència i autor de ‘Tecnoabsolutisme Global (La intel.ligència artificial i el risc de col.lapse social).
Disponible a la llibreria Centre Octubre (carrer Sant Ferran, València)
