(AI powered)

Àlex d’Abdera va rebre un missatge des de Rapa Nui, una illa també coneguda com a Isla de Pascua, que es troba a la Polinèsia a uns 3.700 km de les costes sud-americanes del planeta Terra. El poble rapanui, custodi d’una cultura ancestral en greu perill d’extinció, demana ajuda per preservar la seua cultura.

Acompanyada d’alguns dels seus robots humanoides intel·ligents viatja a l’illa des del planeta imaginari Abdera travessant l’espai i el temps. La seua missió és afrontar una realitat devastadora i tractar de revertir-la. Gràcies a la seua tecnologia aconseguiran restaurar les tauletes d’escriptura rongorongo i transmetran un discurs impactant per conscienciar el món sobre la situació crítica de Rapa Nui.

El crit de Rapa Nui: La missió d’Àlex comença

Es trobava a la Biblioteca Infinita d’Abdera, un lloc que reunia el coneixement de milers de civilitzacions galàctiques, moltes de les quals havien desaparegut sense deixar més rastre que els arxius d’aquelles sales d’història. Àlex passava les hores absorta estudiant les pàgines virtuals i hologràfiques, investigant sobre cultures oblidades, fascinada per la diversitat que l’univers havia generat al llarg del temps.

Aquell matí, estava rellegint els últims vestigis d’una civilització aquàtica extingida en una lluna llunyana quan un senyal hologràfic la va sorprendre. Les seues mans es van aturar sobre el lector de dades, i la seua mirada es va fixar en l’aire davant seu, on un missatge vibrant i desesperat prenia forma. Era una comunicació de socors, un crit d’ajuda procedent d’un lloc del Metavers Rapa Nui.

El missatge començava amb una veu greu i trèmula, carregada d’una emoció que semblava travessar l’espai i el temps:

«El nostre poble està desapareixent. Necessitem ajuda per sobreviure i també per restaurar el que som abans que siga massa tard.»

L’holograma es completava amb imatges esfereïdores: escultures de pedra espoliades, paisatges cremats i rostres rapanui marcats pel dolor. Àlex no va necessitar més detalls. Coneixia Rapa Nui. Aquella illa remota, situada a milers de quilòmetres de qualsevol altra terra habitada, havia estat un centre vibrant de cultura i espiritualitat abans que la colonització i el saqueig cultural quasi l’esborraren del mapa.

L’herència rapanui, encarnada en els seus moai monumentals, el misteriós sistema d’escriptura rongorongo i una llengua en perill d’extinció, era un testimoni de la resiliència humana davant la destrucció. Ara, però, aquella resiliència estava al límit. La uniformitat cultural imposada des dels anys seixanta del segle XIX havia esborrat gran part de la identitat d’aquest poble, i Àlex sabia que si no actuaven, Rapa Nui podria convertir-se en un altre nom en la llista de civilitzacions oblidades.

—Spock, Alfa, veniu —va dir als seus dos robots més benvolguts.

Spock, el més analític, tenia l’aspecte d’un humà amb trets precisos i una expressió impertorbable, mentre que Alfa, més emotiu i intuïtiu, transmetia un aire càlid i protector. Tots dos formaven part de l’equip d’Àlex des de feia anys, i les seues habilitats complementàries els havien permés superar reptes impossibles.

—Què passa, Àlex? —va preguntar Alfa amb preocupació.

—Tenim una missió urgent —va respondre ella, mentre els mostrava el missatge hologràfic—. Rapa Nui ens necessita. És una situació similar al que vam combatre contra els Estats Homogeneïtzadors, però encara més desesperada. Aquesta vegada, es tracta d’un poble complet que està a punt de desaparéixer.

Spock va analitzar les dades amb rapidesa.

—Hem d’actuar ràpidament. Si la seua llengua i cultura es perden, serà irreversible. Però cal un pla singular. Restaurar el sistema d’escriptura rongorongo és fonamental, però també hem d’assegurar que la seua identitat cultural puga sobreviure a llarg termini.

—Exacte —va dir Àlex amb una guspira de determinació als ulls—. No només es tracta de salvar unes tauletes d’escriptura o uns costums, sinó d’ajudar-los a reconstruir el que són, perquè puguen continuar el seu camí sense nosaltres.

Dedicaren les hores següents a dissenyar un pla. Gràcies a la tecnologia avançada d’Abdera, podien viatjar per l’espai i el temps per estudiar el moment exacte en què la cultura rapanui havia començat a decaure. Restaurar les tauletes rongorongo, que contenien el codi de l’escriptura perduda, seria un pas clau per reconstruir la memòria col·lectiva. Però, a més, caldria enfrontar-se als reptes polítics i socials que havien sotmés el poble rapanui durant dècades.

Quan van estar preparats, Àlex d’Abdera va tancar el terminal hologràfic de la Biblioteca Infinita d’Abdera i es va girar cap als seus companys.

—Aquest no és només un viatge per salvar una cultura —va dir amb un to solemne—. És un combat per recordar al món que la diversitat és el nostre tresor més gran i que mai no podem permetre que desaparega.

I amb eixes paraules, Àlex i els seus robots van embarcar-se en una missió que els portaria no només a Rapa Nui, sinó al cor mateix de la lluita per preservar la humanitat en tota la seua riquesa i complexitat.

El confinament a Hanga Roa en 1895

El creuer estel·lar Diversitas es posà en marxa, travessant galàxies cap a l’oceà Pacífic de la Terra. A bord, ella revisava els arxius sobre la història de Rapa Nui.

L’any 1862 va ser tràgic per als habitants de l’illa, marcat per les incursions de caçadors d’esclaus peruans que capturaren més d’un terç de la població nativa, incloent líders culturals i guardians de les tradicions. Entre 1862 i 1863, més de 2.000 polinesis van ser portats al Perú, on van treballar a les guaneres en condicions inhumanes. Encara que algunes pressions internacionals van permetre l’alliberament d’alguns esclaus, només uns quants van tornar a l’illa, portant malalties devastadores com la pigota, que van reduir dràsticament la població rapanui en 1877 fins a 111 persones.

L’any 1864, la instal·lació d’una missió catòlica va transformar profundament Rapa Nui, amb la destrucció de símbols culturals i la imposició de la religió cristiana. Aquest procés es pot considerar un «altercidi» —concepte de l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano—, va aniquilar l’alteritat i va provocar una pèrdua irreparable del patrimoni cultural. Posteriorment, l’economia i les terres de l’illa van quedar controlades per la Compañía Explotadora de Isla de Pascua, consolidant una situació d’explotació i dominació que va definir el futur de l’illa i el seu poble.

El 9 de setembre de 1888 es va signar l’Acuerdo de Voluntades entre el ariki Atamu Tekena (rei o cap suprem), en representació de Rapa Nui, i pel capità de corbeta Policarpo Toro Hurtado, en nom de l’Estat de Xile.

Però la realitat era molt diferent: els rapanui creien que només cedirien un ús limitat d’una part de la terra i que la relació amb Xile seria “amics del lloc”, segons la seua llengua. Però el que es va plasmar per part dels xilens va ser l’annexió completa de l’illa. Aquests esdeveniments van obrir una era d’expropiació de terres, repressió cultural i subordinació, seguint les pràctiques colonials del moment.

La fotografia feta en 1868 representa l’espoliació de béns culturals com la del moai Hoa Hakananai’a, icona de la cultura Rapa Nui, únic esculpit en basalt, de color roig i blanc i amb l’esquena tatuada. Va ser traslladat a Londres on està exposat al Museu Britànic.

L’annexió de Rapa Nui per part de Xile reflecteix el colonialisme global dominant del segle XIX que va ser inspirat per alguns països europeus, com el Regne Unit, França, Alemanya i els Estats Units que competien per establir hegemonies polítiques i comercials en zones estratègiques del món. L’historiador Benjamín Vicuña Mackenna va criticar com les potències europees i americanes es repartien les illes del Pacífic, ignorant els drets dels pobles indígenes. En aquest context, Xile, influenciat per la dinàmica imperialista, va decidir annexionar Rapa Nui probablement per reforçar el seu control geopolític a l’Àrea del Pacífic.

En 1895 l’Estat xilé arrendà l’illa al francés Enrique Merlet, qui va fundar la Compañía Explotadora de Isla de Pascua i va construir un mur i confinar als illencs a la regió de Hanga Roa amb la prohibició d’eixir dels límits. La va convertir en una espècie de camp de presoners d’aproximadament 1.000 hectàrees on es va tiranitzar als illencs a condicions de peonatge molt severes, fins a l’extrem que la Santa Seu de Roma va d’intervenir per defensar els nadius. En aquest context, l’any 1898, l’ariki (rei o cap suprem) Riro Ko Ngaure va viatjar a Valparaíso per demanar la intervenció del govern davant l’explotació i els abusos comesos per la companyia. Tanmateix, va morir en circumstàncies misterioses a l’Hospital San Juan de Dios, poques hores després d’arribar al continent. Fins hui, no se sap res del parador de les seues restes.

El 1903, la situació a l’illa va experimentar un nou colp quan Merlet va establir una aliança amb la poderosa companyia britànica Williamson & Balfour. Aquesta última, amb una visió purament comercial, va adquirir el control de la Compañía Explotadora de Isla de Pascua, reforçant encara més el model econòmic basat en el pasturatge intensiu que, inevitablement va alterar l’ecosistema de l’illa per adequar-lo a la nova situació empresarial, perquè la companyia prioritzava l’explotació massiva dels recursos naturals, especialment a través de la cria d’ovelles que va modificar la vegetació de l’illa i la desforestació d’algunes zones. Alhora, es desestimava qualsevol classe de desenvolupament humà, cultural i també de presa de decisions sobre l’illa als natius confinats a Hanga Roa.

—Quan arribem, no només serà una missió cultural —digué Àlex a Spock i Alfa—. Serà una batalla pel dret vital a existir d’una cultura única com la de Rapa Nui.

L’arribada i reconstrucció de les rongorongo

La nau Diversitas aterrà suaument a prop del volcà Rano Kau. El que van trobar fou una illa atrapada entre la bellesa natural i la devastació cultural. Els moai, símbols de la força espiritual dels ancestres, s’alçaven majestuosos.

La líder local de la Resistència, Tiare, va rebre l’Àlex i el seu equip amb una barreja de recel i esperança. Els portà a un refugi amagat on s’havien preservat els últims vestigis de les rongorongo, el sistema d’escriptura dels rapanui en tauletes de fusta. Aquestes tauletes contenien fragments de la història, els rituals i les creences del poble, però la majoria de les que quedaven estaven molt deteriorades.

—El que queda de les tauletes ens connecta amb els nostres ancestres —explicà Tiare—. El moai són trets de l’illa i les nostres terres són explotades sense mirament. Ens estan esborrant.

Amb el suport de la tecnologia d’Abdera, els robots van començar a treballar en la restauració digital de les rongorongo. Utilitzant tècniques hologràfiques, recreaven els símbols esborrats i reconstruïen no només l’aspecte físic, sinó també el significat que contenien. A mesura que el treball avançava, Àlex començà a entendre la profunditat del vincle dels rapanui amb la seua terra. Cada símbol era un món en si mateix, una finestra a una forma de vida que havia resistit a l’oblit.

—El que fem ací és més que salvar la història —digué Àlex en una reunió amb els rapanui—. És restablir la vostra veu en un món que ha intentat silenciar-la— i una vegada restaurades les tauletes, Àlex i la Resistència decidiren fer un pas més enllà. Volien transmetre un missatge global des de Rapa Nui, utilitzant les connexions intergalàctiques d’Abdera. El seu objectiu era mostrar al món el valor de la diversitat cultural i denunciar les injustícies històriques con la de Rapa Nui.

El missatge havia de ser impactant, així que decidiren combinar elements visuals i narratius: els moai serien testimonis silenciosos de la força dels ancestres, les tauletes rongorongo parlarien de la saviesa perduda, i la veu dels rapanui narraria la seua lluita per sobreviure.

El discurs

—Piratejarem els sistemes que alimenten les pantalles de la Terra i transmetrem el missatge —explica la líder rebel mentre Àlex assenteix, comprenent la magnitud del que estan a punt de fer.

—Hem d’arribar a tots els racons del planeta. Els preparatius es duen a terme molt de pressa. Spock i Alfa s’asseguren que cada component del discurs estiga correcte i que cada paraula siga escollida atentament. Quan tot està llest, Tiare pren el seu lloc davant d’una càmera.

Els reflectors il·luminaven una gran esfera metàl·lica suspesa en l’aire. La sala, immensa, estava plena de rostres digitals d’arreu del món: líders indígenes, científics, filòsofs, artistes, polítics, historiadors i pensadors en general. Cadascun amb les seues històries, esperances i lluites, units en un moment transcendent. Al seu front, un moai projectava una mirada solemne i eterna, com si el passat mirara al futur amb una barreja d’advertència i fe. Era el moment culminant d’una conferència planetària convocada per les mateixes veus que clamaven salvar la Terra.

Tiare es va alçar amb una serenitat imponent. Va respirar profundament, sentint el pes de la història i l’esperança de la humanitat a cada paraula que anava a pronunciar. Els seus ulls brillaven amb determinació mentre començava.

—Hui, no som nacions, ni fronteres, ni ideologies. Hui som una sola humanitat que lluita per no perdre la seua essència. Els moai, els nostres guardians de pedra, han resistit segles d’oblit, d’erosió, de desarrelament, només per recordar-nos una lliçó vital: no podem viure contra la Terra, només podem viure amb ella. Si oblidem això, no només destruïm el nostre món, sinó el llegat de totes les ànimes que van somiar abans que nosaltres.

La seua veu era potent, clara, però també tendra, com si alhora renyara i abraçara. Les seues paraules ressonaven en més de tres mil llengües i dialectes, en un gest que esdevenia un homenatge a la diversitat cultural que havia sigut menyspreada durant massa temps. Cada llengua, per minoritària que fora, prenia el mateix protagonisme que les grans hegemòniques, creant una simfonia d’humanitat. En el moment més emotiu, va recitar un antic poema rapanui, la seua veu reverberant com un eco ancestral entre els murs digitals: —“Rongo mai te atua, e henua. Escolta la veu dels déus, oh terra”. No oblidem mai la nostra connexió amb allò que ens fa humans.

Aquestes paraules, senzilles però carregades de profunditat, van ser el punt d’inflexió. En aquell instant, sobre l’esfera metàl·lica, va aparéixer un holograma del planeta. Però no era el món que tots coneixien: era una xarxa viva, vibrant, mostrant els llaços invisibles entre ecosistemes, cultures i comunitats. Un flux de vida unida on l’holograma, alhora majestuós i commovedor, va arrancar murmuris d’admiració i llàgrimes silencioses entre el públic.

—Hem arribat a un punt decisiu —continuà Tiare amb veu emocionada, però ferma—. El futur no serà escrit per imperis ni per màquines, sinó per la nostra capacitat d’escoltar. Escoltar els arbres, els rius, els vents, però també els somnis dels nostres avantpassats i el crit de les generacions que vindran. Som hereus d’una diversitat que és el nostre tresor més gran. Abraçar-la no és només un deure, és la nostra única salvació.

La sala es va omplir d’un silenci impressionant, carregat d’energia. Els ulls de molts brillaven, commoguts per la profunditat de les seues paraules. Quan Tiare va fer un pas enrere, deixant que les seues últimes paraules s’instal·laren al cor de cadascun dels presents, el silenci es va trencar amb un esclat d’aplaudiments. No eren simples aplaudiments, sinó un clam col·lectiu, un batec uníson que semblava voler dir: «Som ací, i encara tenim esperança«.

El discurs no havia sigut només paraules, sinó un crit a l’esperança i una declaració d’amor profund pel món que encara podem salvar.

Un futur esperançador

Àlex, des del pont de comandament de la Diversitas, observava l’illa i mentre es preparaven per a tornar a casa exclama: Hui hem plantat una llavor, però la veritable batalla serà mantindre viva aquesta diversitat i ensenyar al món a respectar-la.

En el seu retorn a Abdera, Àlex fou rebuda com una heroïna. Però per a ella, aquesta era només una victòria en una lluita molt més gran. Sabia que, arreu de l’univers, hi havia altres Rapa Nui esperant ajuda. Amb el suport dels robots intel·ligents i les comunitats del metavers, els abderians continuaren la seua missió, portant el missatge de la diversitat a tots els racons del cosmos. Perquè, com ella sempre deia: allí on hi haja diversitat, hi haurà esperança.

El futur va complir les expectatives.     

Gràcies a la pressió d’arreu del món, l’Estat de Xile començà a fer reformes per protegir els drets del poble rapanui. Les terres confiscades van començar a ser retornades, i es crearen institucions per preservar i promoure la cultura local. A més, Abdera es convertí en un aliat del Metavers Rapa Nui, oferint suport tècnic i cultural per garantir que la història del poble no tornara a ser ignorada.

Tant fou així que en 1966 Xile es va promulgar una llei que va establir el Departament de l’Illa de Pasqua i va reconéixer la plena ciutadania dels rapanui, integrant-los al sistema jurídic i administratiu. Aquest reconeixement marcava un punt d’inflexió: per primera vegada des de 1888, els rapanui eren reconeguts com a ciutadans de Xile amb tots els drets garantits per la Constitució i responent a la demanda històrica per reconéixer el nom originari, l’any 2019 va entrar en vigor el canvi jurídic de denominació de l’illa, adoptant oficialment el nom de Rapa Nui.

El cartell de darrere del vell eucaliptus diu: “Para el conocimiento internacional Rapa Nui jamás entregó ni cedió la soberania a Chile”. Data fotografia: 12-març-2024 (Rapa Nui). Autor: Arturo Gradolí.

En l’actualitat, activistes com l’advocada Tiare Aguilera Hey, Convencional Constituent pel poble rapanui, defensen el propòsit d’una nova Constitució xilena que siga diversa, paritària i plurinacional. Aguilera confia que aquest procés puga obrir un camí cap a una relació més equitativa amb l’Estat, basada en el principi: “amics del lloc, hoa o te henua”.

Publicat en el Diari La Veu el 14-12-2024

Arturo Gradolí. Doctor en estudis històrics i socials en ciència, tecnologia, medicina i comunicació científica. Filòsof, informàtic i historiador.

21-12-2024

(Aquest relat de ficció amb intenció divulgativa es fonamenta en un estudi acadèmic personal que explora l’impacte dels processos colonitzadors del segle XIX des de diverses perspectives socials)

EPÍLEG

Cal destacar que alguns autors estableixen una distinció entre imperialisme i colonialisme. L’imperialisme es refereix a la decisió i la concepció política de dominar un territori extern, sovint tractada de legitimar amb arguments capciosos com la suposada superioritat cultural, tecnològica o racial de l’home blanc, la responsabilitat d’aportar civilització als altres (the white man’s burden), l’eliminació d’idolatries qualificades de paganes, o l’assoliment de prestigi i poder enfront d’altres potències.

D’altra banda, el colonialisme es caracteritza per la conquesta efectiva de terres estrangeres amb finalitats eminentment pragmàtiques, com l’explotació de recursos naturals per a beneficis comercials i econòmics. Tot i les diferències conceptuals entre imperialisme i colonialisme, ambdós comparteixen un element essencial: la conquesta i el domini sobre una terra propietat d’altres. En aquest context, els esdeveniments analitzats a Rapa Nui reflecteixen clarament les dinàmiques pròpies del colonialisme, orientat inicialment a assolir objectius comercials i econòmics.

A més, el modus operandi dels imperis europeus al segle XIX es basava en l’expropiació de terres i béns de tot tipus, cosa que permet a la metròpolis assumir el control dels recursos del territori subjugat, la colònia. Aquest procés es duia a terme sovint mitjançant l’ús de mà d’obra esclava o altres formes de treball coercitiu. Alhora, els pobles indígenes eren habitualment marginats, expulsats o fins i tot exterminats amb el suport de les noves tecnologies militars i logístiques europees del segle XIX. Així doncs, resulta pertinent qüestionar si l’impuls modernitzador va ser realment el factor que va situar les potències europees al cim de la jerarquia estatal mundial, o si, en realitat, aquesta hegemonia es fonamentava principalment en la seua capacitat de desplegar violència organitzada de manera sistemàtica i eficient.

Com hem exposat, el colonialisme a Rapa Nui s’alinea plenament amb aquest modus operandi. La tecnologia dels vaixells a vapor i l’organització dels homes amb fusells al servei de la Companyia Explotadora de l’Illa de Pasqua en són exemples clars. En la nostra opinió, la capacitat de desplegar violència organitzada, siga mitjançant recursos tecnològics o a través de mecanismes ideològics o mitològics, va ser un element clau per poder dur a terme la colonització de l’illa.

Així mateix, cal considerar l’imaginari del context històric, com el derivat del repartiment de territoris durant la Cursa per Àfrica. En aquest sentit, el 1885, Vicuña destacava com diverses potències estrangeres estaven annexant illes i arxipèlags del Pacífic Sud als seus dominis, tot qüestionant per què Xile no havia pres possessió de cap d’elles, en concret, de l’illa que es troba a l’oceà Pacífic enfront mateix del territori continental de Xile. Aquesta pressió geopolítica, probablement va ser un factor determinant en l’annexió de Rapa Nui.

                                                                           

L’anterior viatge d’Àlex d’Abdera

BIBLIOGRAFIA

Archaeopress, & Autors varis. (2016). Easter Island Archaeology: Arqueología en Rapa Nui (Isla de Pascua). Archaeopress Publishing Ltd. archaeopress.com/Archaeopress/Products/9781784913595

Arriagada Poblete, J. (2015). Representación visual de los Rapanui entre los años 1888 y 1970 (Tesis de licenciatura). Universidad, Santiago, Chile. Recuperado de; https://bibliotecadigital.academia.cl/items/fd861912-d123-4639-a873-3e61050cd645

Lloret, Mariona. «Mòdul 3: Imperialisme: l’europeïtzació del món». Universitat Oberta de Catalunya, 2018

Comisión Verdad Histórica y Nuevo Trato con los Pueblos Indígenas. (2008). Informe de la Comisión Verdad Histórica y Nuevo Trato con los Pueblos Indígenas. Instituto Nacional de Derechos Humanos de Chile. Disponible en https://www.memoriachilena.gob.cl/602/articles-122901_recurso_2.pdf

Consejo de Ancianos Rapanui. “El pueblo Rapanui”. Documento de Trabajo nº 63. Comisión Verdad Histórica y Nuevo trato. Rapa Nui. 2002.

Cristino, C., & Fuentes, M. (Eds.). (2011). La Compañía Explotadora de la Isla de Pascua: Patrimonio, memoria e identidad en Rapa Nui. Escaparate Ediciones. ISBN 956-7827-99-2. La Compañía Explotadora de Isla de Pascua : patrimonio, memoria e identidad en Rapa Nui – Memoria Chilena, Biblioteca Nacional de Chile

Galeano, E. (1992). Ser como ellos y otros artículos. México: Siglo XXI Editores.

Piqueras, J.A. (2012). La esclavitud en las Españas. Un lazo trasatlántico. Madrid: Catarata.

Vicuña Mackenna, B. (1883). El reparto del Pacífico. Revista de Marina, 8(3), 145-158. https://revistamarina.cl/es/articulo/el-reparto-del-pacifico

Llocs web

BBC Mundo. (2010, 12 d’agost). Rapa Nui: la lucha por la independencia en Isla de Pascua. Recuperat el 30 de novembre de 2024, de: https://www.bbc.com/mundo/america_latina/2010/08/100812_0519_chile_independencia_pascua_fp

IWGIA. (2022.). El pueblo Rapa Nui y el proceso constituyente. Recuperat el 30 de novembre de 2024, recuperat el 1 de decembre de 2024 de: https://www.iwgia.org/es/noticias/4614-el-pueblo-rapa-nui-y-el-proceso-constituyente.html

Memoria Chilena. (s.d.). Incorporándola al territorio chileno. Biblioteca Nacional de Chile. Recuperat de: https://www.memoriachilena.gob.cl/602/w3-article-94620.html

Museo Histórico Nacional. (s.f.). Museo Histórico Nacional. Santiago de Chile. Recuperat el 2 de decembre de: https://www.fotografiapatrimonial.cl