Seguir leyendo en LA VANGUARDIA
Quan parlem de tecnologia i poder, solen aparéixer tres conceptes: tecnofeudalisme, tecnofeixisme i tecnoabsolutisme. No són rivals. Tampoc alternatives. Són peces d’un mateix engranatge que operen en nivells diferents i descriuen aspectes diferents del poder digital.
El tecnofeudalisme, tal com planteja Yanis Varoufakis, descriu el pla econòmic: les grans plataformes concentren riquesa, controlen infraestructures i converteixen els usuaris en dependents digitals. És, en essència, una teoria sobre qui posseeix els recursos.
El tecnofeixisme, com sosté Donatella Di Cesare, apunta al pla polític més visible: vigilància, control i exclusió. Apareix en el moment en què el poder digital adopta formes dures i coercitives.
Però hi ha un tercer nivell, menys evident i més decisiu, que travessa els altres dos: el tecnoabsolutisme.
El tecnoabsolutisme no tracta només de diners o de repressió. Tracta d’una cosa més profunda: de com es defineix el marc dins del qual tot això ocorre. És un fenomen metapolític.
Es pot entendre amb una imatge senzilla: la del menú.
En política, creiem elegir entre opcions. Però abans d’elegir, algú ha decidit quines són eixes opcions. Aquest menú que se’ns ofereix sobre allò que convé pensar, discutir o considerar ja no el defineix únicament la política. El configuren, cada vegada més, les infraestructures tecnològiques: dades, algoritmes i plataformes.
Decidim, sí, però dins d’un marc prèviament delimitat. Per això interpretar la realitat només des de la política és arribar tard. Les nostres decisions estan condicionades.
Aquesta intuïció no és nova. En el pensament de Joseph de Maistre ja trobem la idea que l’ordre polític visible descansa sobre un substrat previ de creences i marcs de sentit. També, més tard, Antonio Gramsci ho formularia en termes d’hegemonia: el poder no només s’exerceix mitjançant institucions, sinó configurant allò que una societat percep com a sentit comú.
Hui, aquest “sentit comú” ja no es produeix únicament en la cultura o en la política tradicional. Es genera, cada vegada més, a través de sistemes tecnològics.
Això ajuda a explicar el canvi d’època en què ens trobem. Moltes dinàmiques que no fa tant semblaven distòpiques —vigilància massiva, decisions automatitzades o control algorítmic— hui es presenten com a solucions raonables, fins i tot inevitables.
No perquè existisca un desig generalitzat de viure en eixe món, sinó perquè cada vegada resulta més difícil imaginar alternatives.
Ací resulta clau recuperar un concepte desenvolupat durant els anys noranta per la Cybernetic Culture Research Unit: la hiperstició.
La hiperstició descriu ficcions que acaben fent-se reals. Narratives que, en circular, repetir-se i ser assumides, acaben configurant el món que descriuen.
El problema no és només que apareguen idees extravagants en el debat públic. El problema és que, dins del marc actual, eixes idees poden deixar de semblar impossibles i començar a funcionar com a escenaris plausibles.
Així s’entenen fenòmens que fa només una dècada, haurien sigut descartats com irrellevants. La reiteració de determinades narratives —sobre poder, territori o sobirania— reflecteix una visió concreta del món, però també contribueïx a construir-la.
En aquest context, propostes aparentment absurdes, com la idea de prendre el control de Groenlàndia plantejada per Donald Trump, han de llegir-se no només com ocurrències geopolítiques, sinó com a símptomes d’un desplaçament més profund: el dels límits d’allò pensable. Aquest desplaçament segueix, a més, un patró recognoscible —pressió, retirada tàctica i reiteració de l’amenaça— i es recolza en una lògica cultural específica: la concepció dels territoris com a actius susceptibles de compravenda.
La hiperstició amplia, per tant, el menú d’allò pensable. En aquest sentit, les narratives que presenten la defensa europea de la democràcia i de l’Estat de dret com un signe de decadència, quan són reiterades per actors polítics i amplificades per infraestructures tecnològiques, deixen de ser simples discursos i adquireixen capacitat performativa: descriuen una determinada realitat i contribueïxen a produir-la.
A partir d’ací, si el tecnofeudalisme descriu l’estructura econòmica i el tecnofeixisme la representació política coercitiva, entenem que el tecnoabsolutisme descriu la lògica de fons que integra totes dues dimensions. I ho fa dins d’un marc analític més ampli, en què comencen a combinar-se elements diversos —autoritarisme, llibertarianisme i conservadorisme— amb una confiança quasi messiànica en la tecnologia, especialment en la intel·ligència artificial, com a eina de govern.
Però el seu abast va més enllà d’allò institucional. El tecnoabsolutisme actua també en plans més profunds: el cultural, el moral i, en definitiva, el marc de sentit i el relat. Defineix què es considera veritat, què es percep com a real, què s’entén com a desitjable. En definitiva, defineix el sentit comú: defineix el menú.
La política dicta lleis; la metapolítica, en canvi, defineix el marc mental dins del qual eixes lleis poden existir. Determina els límits d’allò pensable: què resulta acceptable, sensat, legítim o desitjable, i fins i tot què acaba semblant inevitable.
La política dicta lleis; la metapolítica, en canvi, defineix el marc mental dins del qual eixes lleis poden existira política dicta lleis; la metapolítica, en canvi, defineix el marc mental dins del qual eixes lleis poden existir
És el terreny on es configuren les identitats col·lectives i les adhesions emocionals, els imaginaris del passat, del present i del futur, i, amb ells, les pors i les expectatives que orienten l’acció social.
I hi ha una qüestió fonamental: el tecnoabsolutisme no necessita ser obertament autoritari. Pot operar en sistemes formalment democràtics, amb eleccions i drets, però amb un marge real de decisió cada vegada més estret. És el que s’ha anomenat postdemocràcia: la democràcia continua existint, però decideix menys.
En alguns entorns tecnològics circula una idea inquietant: no cal abolir la democràcia si es pot tornar irrellevant.
Per això el tecnofeixisme i el tecnofeudalisme representen una expressió visible del poder digital, mentre que el tecnoabsolutisme constitueïx la seua forma estructural i metapolítica, capaç d’operar fins i tot en contextos formalment democràtics. I aquesta és, probablement, la diferència més important.
El tecnofeixisme i el tecnofeudalisme es deixen notar. El tecnoabsolutisme, en canvi, és més difícil de detectar, perquè no s’imposa: s’instal·la. Funciona quan el sistema ja ha definit què és raonable, què és possible i què queda fora del menú.
I eixe és el veritable desafiament, perquè qui defineix allò possible decideix també el resultat.
* Arturo Gradolí. Autor de Tecnoabsolutisme Global. La intel·ligència artificial i el risc de col·lapse social. Doctor en Estudis Històrics i Socials de la Ciència. Filòsof, informàtic i historiador.
