No hi ha cap transformació política profunda sense una transformació prèvia de les creences, perquè el poder no governa únicament les institucions: també modela els imaginaris, les emocions i les esperances.
Entrevista | Arturo Gradolí, filòsof, politòleg i informàtic, autor del llibre Tecnoabsolutisme global
Arturo Gradolí, filòsof i informàtic expert en tecnoabsolutisme: «Europa ha d’actuar perquè la IA se’ns pot escapar de les mans»
L’investigador reflexiona sobre el moment actual i assegura que «Europa va lenta», perquè, tot i estar entre els líders mundials en robòtica, «no domina el pensament tecnològic».
Alfons Garcia
València | 4 de juliol de 2026
La trajectòria d’Arturo Gradolí és singular. Se’l pot considerar un pensador fet a si mateix. Va començar a treballar als catorze anys com a administratiu, però ben prompte es va endinsar en el món de la informàtica, que acabaria convertint-se en la seua professió durant dècades i en la disciplina en què també es va titular a la Universitat Politècnica de València.
Primer es va dedicar a la programació en un laboratori i, més tard, va fundar una empresa pròpia d’assessorament informàtic, que va arribar a comptar amb un equip de més de trenta professionals. Paral·lelament, es va llicenciar en Filosofia a la Universitat de València i va iniciar els estudis de Ciències Polítiques a la UOC.
Després de la crisi de 2008, i després de vint anys de trajectòria empresarial, ell i el seu soci van decidir vendre la companyia a una de les grans empreses valencianes del sector tecnològic. Hi va romandre cinc anys ocupant un càrrec directiu, fins que va decidir deixar-ho tot per iniciar el doctorat en Estudis Històrics i Socials de la Ciència, dedicar-se a la divulgació científica i publicar llibres en què reflexiona sobre el moment actual i sobre les connexions entre tecnologia, economia, filosofia i política.
Tecnoabsolutisme global. La intel·ligència artificial i el risc de col·lapse social és la seua obra més recent. Una veu autoritzada per analitzar el món que tenim al davant.
Com va començar a aprofundir en el concepte de tecnoabsolutisme?
Hi va haver un moment clau arran d’un treball per a l’assignatura de Ciències Polítiques de la UOC. Va sorgir la possibilitat de desenvolupar una teoria sobre el que podria estar passant en aquests moments. Sempre m’ha interessat la metapolítica i em vaig adonar que no només hi havia una metafísica, sinó fins i tot una metaciència. Vaig recopilar informació, sobretot sobre intel·ligència artificial, que per a mi és la mare de tot això.
Com creu que serà el món que tenim al davant?
En el meu llibre de 2017 sobre la intel·ligència artificial i l’atur tecnològic ja començava a plantejar la problemàtica futura que ara estem començant a viure.
En aquell llibre parlava d’un atur tecnològic massiu. Què significa exactament?
Un 20 % o un 30 % ja és un percentatge massiu. Vaig analitzar projeccions segons les quals entre un 30 % i un 40 % de les professions podrien desaparèixer perquè les màquines i la intel·ligència artificial començaran a substituir les persones. La gran diferència respecte de les revolucions industrials anteriors és que ara la IA no només desplaça la força física, sinó també el pensament, la reflexió i moltes tasques intel·lectuals.
Com es relaciona aquest atur amb el concepte de tecnoabsolutisme?
Si aquest gran atur arriba a produir-se, hi ha dues maneres d’afrontar-lo. Una seria implantar una renda bàsica universal, finançada mitjançant impostos a les grans empreses o gravàmens sobre els robots. L’altra és la que plantegen alguns grups de grans fortunes amb un enorme poder econòmic, que aposten per un sistema molt més autoritari.
El tecnoabsolutisme es fonamenta en la idea que tot és justificable si serveix per a assolir una determinada finalitat. És una manera de legitimar l’obtenció d’un poder més autoritari. És una metapolítica, però també una ètica.
«L’autoritarisme del tecnoabsolutisme no s’assembla al d’1984: la democràcia es va difuminant fins a fondre’s amb un capitalisme llibertari radical.»
Qui són els ideòlegs d’aquest corrent?
Es basa principalment en les idees d’Ayn Rand, Curtis Yarvin i Nick Land. Han construït un imaginari de futur en què l’autoritarisme no adopta la forma descrita a 1984, sinó que la democràcia es va desdibuixant fins a barrejar-se amb un capitalisme llibertari radical.
En aquest model, l’Estat és mínim: es limita a garantir la propietat privada i desapareixen pràcticament totes les limitacions. Alguns fins i tot defensen que el millor seria que fora la mateixa intel·ligència artificial qui organitzara l’Estat i decidira les polítiques públiques.
No resulta una mica conspiratiu pensar que hi haja un grup de dues-centes persones amb un pla per dominar el món?
No ho sé. Potser no es tracta d’una conspiració. Potser les coses simplement evolucionen de manera natural.
Aquesta ideologia, basada en la meritocràcia i en un individualisme radical, ha acabat confluint amb un determinat poder polític als Estats Units, concretament amb Donald Trump, i també amb l’extrema dreta europea. En el llibre també faig referència a règims autoritaris com el xinés, encara que el focus principal se centra en l’eix nord-americà.
«Ara mateix ens trobem davant d’una cruïlla: o construïm una IA al servei de les persones o una IA al servei del capitalisme llibertari, que és el que anomene tecnoabsolutisme.»
Una pregunta bàsica: la intel·ligència artificial és bona o és dolenta?
La intel·ligència artificial no és bona ni dolenta per si mateixa. És una eina i, com qualsevol eina, depén dels valors amb què s’utilitze.
Els meus són els valors europeus: la dignitat humana, la llibertat, la igualtat, la justícia, els drets humans i la democràcia liberal.
Ens trobem en un moment decisiu: o avancem cap a una intel·ligència artificial pensada per a les persones o cap a una IA orientada al capitalisme llibertari, que és el que jo denomine tecnoabsolutisme.
Fa deu anys, amb el moviment del 15-M, molts pensaven que els algorismes alliberarien la ciutadania i que serien una eina al servei de l’esquerra més radical. Ara, en canvi, sembla que treballen a favor de l’extrema dreta. Què ha passat?
Un determinat col·lectiu va comprendre que aquestes tecnologies podien utilitzar-se per construir marcs mentals metapolítics orientats cap a l’autoritarisme.
La meua teoria és que aquest procés no comença ara, sinó als anys noranta, amb el grup britànic CCRU, impulsat per Nick Land. Fins i tot moltes de les coses que hui diu Donald Trump són, en realitat, hipersticions nascudes en aquell entorn.
Cap a l’any 2015 coincideixen dos fenòmens: d’una banda, els informes que alerten sobre l’atur tecnològic; de l’altra, l’ascens polític de Trump. És també el moment en què aquestes idees antidemocràtiques comencen a dominar les xarxes socials i l’extrema dreta experimenta un fort creixement.
Aquestes corrents aconsegueixen apropiar-se dels algorismes i de les noves eines d’intel·ligència artificial, generant una combinació molt poderosa.
Ara ja ens coneixen extraordinàriament bé. El cas de Cambridge Analytica va ser l’exemple perfecte d’aquesta evolució cap a una postdemocràcia, en demostrar fins a quin punt era possible influir en el comportament polític dels ciutadans, com va ocórrer amb el referèndum que va conduir el Regne Unit a abandonar la Unió Europea.
Quina part de l’odi que es respira hui en les xarxes és responsabilitat dels algorismes? O, simplement, els algorismes reflecteixen el que ja som?
És impossible quantificar-ho, però és evident que els algorismes contribueixen a generar i amplificar aquestes emocions. Al mateix temps, els demòcrates hem començat, encara que tard, a adaptar-nos a aquesta nova realitat.
Tanmateix, Europa té un problema de fons.
«Cal regular aquest àmbit perquè els tecnoabsolutistes no puguen fer el que vulguen al marge de qualsevol límit legal.»
Per què? Quin paper hauria d’assumir Europa en aquest escenari?
Europa avança massa lentament. Malgrat ocupar una posició capdavantera en robòtica, no lidera el pensament tecnològic. Utilitzem serveis de missatgeria, xarxes socials i sistemes d’intel·ligència artificial controlats, en la seua major part, per grans empreses nord-americanes.
Si Europa no reacciona tant des del punt de vista tecnològic com polític, acabarem immersos en aquest model tecnoabsolutista.
El meu interés és, precisament, contribuir perquè això no arribe a passar.
Per tant, la solució passa per regular?
Jo crec que sí.
La regulació és imprescindible. Precisament és allò que els tecnoabsolutistes rebutgen, perquè aspiren a actuar sense condicionants ni limitacions jurídiques.
I quin paper hi exerceix Donald Trump?
D’alguna manera, és qui posa en marxa políticament tot aquest projecte.
Què és exactament l’«Estat CEO» de què parla el llibre?
És un concepte desenvolupat per Curtis Yarvin.
Es tracta d’un model d’Estat en què el govern funciona com si fora una empresa dirigida per un grup de directors executius —CEO— que prenen totes les decisions sense cap intervenció de la política democràtica.
És el model que Yarvin, convidat a la presa de possessió de Donald Trump el gener de 2025, defensa de manera oberta.
Europa ha d’actuar, perquè la intel·ligència artificial se’ns pot escapar de les mans no sols des del punt de vista tecnològic, sinó també des de la perspectiva política i moral. Fins i tot el Papa ho adverteix, i compartisc aquesta preocupació.
Qui ho havia de dir? L’any 2026 els sectors progressistes coincidint amb el Papa i amb l’Església catòlica. Això demostra fins a quin punt és complex el moment actual.
Sí.
Soc ateu, però gràcies al papa quasi em sent un ateu catòlic.
El més important són les persones i la capacitat d’acceptar formes diferents de pensar. La deliberació és fonamental, i és precisament allò que no existeix en sistemes com el xinés.
«Crec que als Estats Units ja no hi ha ningú capaç de frenar aquesta deriva. El seu objectiu sembla ser convertir-se en una altra Xina, però sense partit comunista.»
La Xina sembla actuar amb molta més discreció en tot aquest debat sobre la intel·ligència artificial.
Sí. Treballa de manera silenciosa, però extraordinàriament eficaç.
És un sistema autoritari.
Als Estats Units, malauradament, crec que ja no hi ha ningú capaç de frenar aquesta evolució. Tot apunta que també aspiren a un model semblant: una estructura de poder dirigida com si fora una gran empresa, no per un partit comunista, sinó per una persona o un reduït grup de persones.
En essència, el model és molt semblant.
Vivim un moment especialment delicat. Europa ha de prendre consciència del que està passant i avançar molt més de pressa cap a una integració real.
Necessitem construir un imaginari de futur que indique clarament cap a on volem anar: una Europa unida en la diversitat, capaç de situar-se davant de tres grans blocs mundials, dos d’ells tecnoabsolutistes i un tercer que preserve la democràcia liberal, però que també siga capaç de renovar-la i millorar-la.
Què pensa de les persones que decideixen abandonar les xarxes socials o tornar a utilitzar telèfons antics, sense internet, com a resposta a aquest nou món?
Cadascú ha de prendre les seues pròpies decisions.
Desconnectar-se del món digital pot ser beneficiós per reduir la càrrega emocional que suportem diàriament. Jo, però, preferisc continuar utilitzant aquestes eines, intentant entendre com funcionen per adaptar-les a les meues necessitats.
En definitiva, es tracta de dominar la tecnologia, i no de deixar que siga ella qui ens domine.
El problema és que l’emocionalitat està guanyant terreny a la racionalitat. Tot ha de consumir-se molt de pressa, com passa amb els vídeos de TikTok, que duren només uns segons, i això fa que es perda la capacitat de reflexionar.
«L’emocionalitat està desplaçant la racionalitat: tot ha de ser immediat, com els vídeos de TikTok, i això empobreix la reflexió.»
Vosté és de Catarroja i continua vivint-hi. Va viure molt de prop la DANA. Les xarxes socials van contribuir a incrementar la confrontació i l’odi o, pel contrari, van resultar útils?
La DANA em va sorprendre mentre era de viatge, però l’endemà ja havia tornat a Catarroja.
En els moments més crítics, les xarxes socials pràcticament van deixar de ser útils perquè no hi havia connexió a internet.
Allò que realment ens va salvar va ser el voluntariat. Especialment la gent jove, de la qual massa sovint es parla de manera injusta.
Van ser ells, juntament amb persones com el xef José Andrés, els qui ens van donar de menjar quan més falta feia, molt abans que arribaren els recursos i els dispositius que vindrien després.
