València 13 SEP 2026 6:00
Les pimes són un dels primers àmbits on es fa visible una transformació més profunda: la concentració del poder econòmic i tecnològic en mans d’uns quants gegants.
Continuar leyendo en Levante EMV
Les regles del joc econòmic estan canviant. No és només que la intel·ligència artificial, les plataformes digitals o l’automatització estiguen transformant la manera de produir i vendre. El que està canviant radicalment és qui té capacitat per decidir com funciona el mercat.
Anomene tecnoabsolutisme global el procés pel qual el poder polític, econòmic i tecnològic tendeix a concentrar-se en uns pocs actors capaços d’influir no sols en la societat i els mercats, sinó també en les regles que els governen i en els imaginaris col·lectius que els fan possibles. No es tracta de qui té més diners o guanya més mercat, sinó de qui té el poder per establir les regles del joc.
Durant dècades, les grans empreses han disposat de més capital, tecnologia i economies d’escala, mentre que les pimes han competit mitjançant la proximitat, la flexibilitat, l’especialització i el coneixement del territori. Era un equilibri imperfecte que permetia la coexistència d’empreses de dimensions molt diferents.
Aquest equilibri està canviant.
Una gran empresa pot dissenyar un producte, finançar-lo, fabricar-lo, distribuir-lo, posicionar-lo mitjançant algoritmes i vendre’l directament al consumidor a través de plataformes digitals. Una pime, en canvi, pot acabar depenent d’eixa mateixa plataforma per trobar els seus clients. Les pimes ja no sempre competeixen en un mercat neutral, sinó dins d’ecosistemes controlats per plataformes digitals que fixen les regles de visibilitat, preus i accés al client. Vendre en línia pot significar dependre d’algoritmes que decideixen si un determinat producte o servei es veu o no es veu.
L’algoritme es converteix així en un nou intermediari econòmic. Però la seua influència pot anar més enllà de decidir què comprem: també pot condicionar el menú d’opcions que tenim per triar i, en certa manera, allò que considerem possible.
1) El poder del sentit comú
El problema no és que existisquen grans empreses: són necessàries i generen innovació, ocupació i riquesa. El risc apareix quan considerem inevitable la concentració, quan assumim que només les grans empreses poden competir globalment i que les petites han de limitar-se a ser proveïdores o subcontractistes.
El mercat pot continuar sent formalment competitiu i, tanmateix, deixar d’oferir condicions realment equilibrades. No cal eliminar la competència si es poden controlar les condicions en què eixa competència té lloc.
Aquesta és una de les lògiques del tecnoabsolutisme: de la mateixa manera que no necessita abolir formalment la democràcia si pot fer-la irrellevant, tampoc necessita eliminar el mercat competitiu si pot concentrar les infraestructures, la tecnologia, les dades i els canals d’accés dels quals depén la competència. La qüestió no és si el mercat continua existint, sinó qui controla les condicions que permeten participar-hi lliurement.
Reduir aquest debat a una qüestió tecnològica seria un error. El poder econòmic també necessita construir un relat que justifique la seua expansió. Si repetim que la concentració és inevitable, acabarem considerant-la natural. Ací entra en joc la dimensió metapolítica: abans de canviar les institucions formals i informals, cal canviar els marcs mentals des dels quals interpretem la realitat, allò que els valencians anomenem trellat. El tecnoabsolutisme no consisteix solament a concentrar recursos; també pot acabar condicionant la nostra capacitat per imaginar alternatives.
2) La resposta: capacitat col·lectiva
Les pimes valencianes no estan condemnades. La Comunitat Valenciana té l’avantatge extraordinari de comptar amb un teixit empresarial divers, especialitzat i arrelat al territori. El clúster ceràmic de Castelló, el calçat d’Elx, el tèxtil d’Alcoi o el cooperativisme agroalimentari demostren que les pimes poden generar capacitats col·lectives que, individualment, no tindrien.
La clau està en la cooperació. Una pime aïllada difícilment pot competir amb una gran empresa en inversió tecnològica o accés als mercats, però moltes pimes cooperant poden compartir coneixement, investigació, logística o comercialització sense perdre la seua independència. No necessiten convertir-se en gegants.
Necessiten adquirir capacitat col·lectiva.
És una idea que he compartit en moltes converses amb Salvador Navarro, expresident de la CEV i gran coneixedor del teixit empresarial valencià. Sempre m’ha semblat especialment rellevant la seua preocupació per augmentar la capacitat de les nostres empreses per competir i per vertebrar el teixit productiu.
En un món dominat per gegants, la cooperació pot convertir-se en una forma de sobirania econòmica.
3) Sobirania tecnològica: no n’hi ha prou amb digitalitzar-se
Però la cooperació no és suficient. Les pimes també necessiten sobirania tecnològica. Digitalitzar-se no significa només incorporar eines digitals, sinó conservar la capacitat de decidir sobre la tecnologia de la qual depén el negoci.
No es tracta de rebutjar les plataformes digitals, la intel·ligència artificial o l’automatització. La qüestió estratègica és qui controla la relació amb el client, qui posseeix les dades i qui decideix sobre les infraestructures que sostenen el negoci.
Una empresa pot guanyar eficiència utilitzant tecnologia aliena i, al mateix temps, perdre autonomia si entrega les seues dades, els seus processos o la seua relació amb els clients a plataformes digitals que no controla.
La sobirania tecnològica de les pimes hauria de convertir-se, per tant, en un objectiu estratègic: utilitzar tecnologia sense entregar-ne el control. No significa que cada empresa haja de desenvolupar el seu propi programari o els seus propis models d’intel·ligència artificial. Significa poder triar, canviar i combinar tecnologies essencials per al negoci sense quedar subordinada a un únic proveïdor o plataforma.
4) No ser més grans, sinó més rellevants
Les pimes tampoc necessiten competir en tots els mercats. Poden ser excel·lents en uns pocs, dominar un coneixement específic, fabricar un producte o prestar un servei difícil de substituir, oferir una qualitat diferencial o construir una relació amb els seus clients que una gran plataforma no puga reproduir.
En l’economia del tecnoabsolutisme, l’estratègia més intel·ligent potser no siga intentar ser tan gran com el gegant, sinó convertir-se en alguna cosa que el gegant no puga substituir fàcilment.
Es tracta de construir xarxes d’empreses capaces de cooperar, guanyar escala i conservar la seua autonomia tecnològica. La qüestió no és estar a favor o en contra de la tecnologia, ni de les grans empreses. La qüestió és qui controla la tecnologia, qui estableix les regles i qui conserva capacitat per decidir.
Potser la vertadera alternativa no siga crear gegants més grans, sinó construir xarxes d’empreses capaces de ser petites individualment, sobiranes tecnològicament i grans col·lectivament.
Arturo Gradolí és doctor en Estudis Històrics i Socials de la Ciència i autor de ‘Tecnoabsolutisme Global (La intel.ligència artificial i el risc de col.lapse social).
